Archives pour la catégorie Catalunya Catalougno

ARTICLE EN LENGO CATALANO DE FRANCESC PANYELLA, presidènt dóu « Cercle Català de Marsella »

Quatre coses
Finalista Premi Romà Planas i Miró
Arxiu de la Memória Popular de La Roca del Vallès

 

L’última vegada que vaig raïmar a la vinya dels avis fou quan vaig obtenir un permís de la caserna. Aquell setem-bre, contràriament als setembres dels meus records d‘infant, plovia. El meu cosí Oleguer i jo, érem els porta-dors. Del meu pare i del cosí Josep, molt espaiades, ens arribaven cartes o postals de França, amb noms de llocs estranys que no trobàvem al mapa. La meva mare i el meu germà, així com els oncles i la cosina Maria, vivien prop de la frontera. A Perelada, lloc on el febrer del 1939 les tropes nacionals -moros i italians- ens tallaren el camí de França.

El patxet(1) era un home vell que no coneixia. En Peret (això ens ho digué a la vinya quan ens trobàrem sols) l’havien afusellat els feixistes el 1938, quan pel marge dret de l’Ebre arribaren al mar. El trepitjador era, com sempre, el cosí de can Moles, en Pepet. Parlava molt poc. La seva mirada es perdia enfocada a la pared com si al darrere hi cerquès quelcom. El seu germà petit, en Jaume, havia mort al front en la batalla de Terol. L’oncle i la tia Moles, a poc a poc, sense fer remor, havien deixat aquest món. Ell, en Pepet, feia unes setmanes que havia arribat al poble. Acabava de passar prop de cinc anys a la presó.

L’àvia, en el curs d’un moment de descans, em demanà sivolia anar fins a cal Quico Forner a buscar el pa de la ració. En el moment de pagar, em vaig donar compte que no tenia xavalla i vaig posar al damunt de la taula el bitllet de 50 pessetes que l’assistent d’en García Rebull, comandant del Regiment Ebro 56 (com a general es feu famós en ocasió del procès de Burgos) m’havia portat dins d’un sobre tancat com a salari mensual de les tres hores diàries que esmerçava ajudant als seus dos fills a fer els deures de l’escola.

-Que em pagues el que deuen els teus avis, també?
La pregunta de la fornera em feu envermellir de cap a peus. Em foren necessaris uns instants per trobar els mots adients:

– Cobreu-ho tot.-Fou la meva resposta. Tot empassant-me la saliva coll avall.

Trenta-tres pessetes. Sempre recordaré aquesta xifra. Trenta-tres pessetes. Trenta-tres pessetes. Trenta-tres pessetes. Jo em sentia millonari. A més dels diners del comandant, havia cobrat la mesada de caporal, trenta pessetes. Per arrodonir-ho, la tia Francisca m’havia donat 25 pessetes. Era ric!

En el moment de sopar, aquella taula allargassada del menjador, amb les cadires no ocupades, així com el lloc de l’oncle al banc, al costat de l’avi, creaven una sen-sació de buidor angoixosa. L‘ombra dels absents de les altres veremes ens omplia de silenci. Soroll de plats i culleres. El xarrupeig de la sopa escaldada. El porró de vi negre, al mig de la taula, feia ganyotes brillants i fugis-seres a cada moviment. Ni un mot. Res. Silenci.

-Àvia, he pagat els deutes de cal Quico. No els hi deveu res més.

L’àvia es parà a mig camí de la cuina. Com una remor esmorteïda m’arribà a les orelles:

-Ai, Déu meu! -no era un prec, ni una oració. Era un plany.

L’avi no digué res. Només dues llàgrimes, cara avall, brillaren un instant a la claror esmorteïda de la bombeta del menjador. Es tragué el mocador tot fent semblant de mocar-se. S’eixugà els ulls.

Havia passat la guerra. Havia arribat el feixisme.

Francesc Panyella i Farreras

 

(1)Patxet. Nom que on dóna als catalans de la ribera de l’Ebre.

___________________________________________________________________

He trobat l’hivern una mica llarg

He trobat l’hivern una mica llarg

Premi Romà Planas i Miró 2008

25 de gener del 1939, cap a migdia…

Em sembla haver-ho vist tot, sentit, entès tot. De fet, avui sé que aquests primers records els he robat de la memòria dels que els van viure a la seva pròpia pell.

Tinc menys de dos anys, algunes dents, uns ulls ben oberts, les orelles atentíssimes i encara no parlo.

Hi ha enrenou i molt nerviosisme a l’ambient. A fora tothom s’apanya, uns i altres es criden, es fan preguntes i carreguen els cotxes. A l’edifici, tots corren i l’escala, amb el martelleig dels passos precipitats, res-sona com una gran caixa de fanfara militar. Em fa l’e-fecte que les parets tremolen.

Des de fa alguns dies, es veuen cada vegada més sovint els avions que sobrevolen Barcelona, i se sent sense parar el soroll dels bombardejos i les canonades. El pare, que està molt nerviós, arriba amb el doctor Du-ran, que l’acompanya; parla amb la mare, que es posa a plorar. Ella corre a buscar una gran maleta, la tira sobre el llit, l’obre i comença a posar-hi coses que treu de l’ar-mari de la seva habitació. No para de plorar i de còrrer d’una banda del pis a l’altra. El pare torna a marxar ràpidament, amb el doctor, el seu amic, que és un jove i brillant hematòleg. La mare continua plorant, deixant anar grans sopirs, és pura desesperació. He entès que havíem de marxar.

Marxem. La mare tanca la porta amb clau, agafa la maleta, que fa cara de pesar molt i amb la mà lliure aferra la meva maneta. Per sort només hem de baixar un replà, tinc feines per seguir-la. Arribem a la planta baixa. Al buc de l’escala hi ha dos fusells, tot sols, recolzats contra la paret, i per terra, en un munt, uni-formes de l’exèrcit republicà. La mare s’exclama: « Encara desertors! ».

El carrer és un desgavell, tot és brut, hi ha fins i tot petites piles de papers que cremen, tothom crida. Pugem en un gran cotxe negre que acaba de parar-se davant nostre. L’home que condueix baixa i carrega la maleta. Dins del cotxe ja hi ha la Vicenta, la dona del doctor Duran. Els conec bé a tots dos. Venen sovint a menjar a casa i tothom riu molt, cosa que no passa avui. La Vicenta també plora.

El cotxe comença a circular, mes persianes dels edificis es tanquen, les façanes es queden cegues, la ciutat es buida. Jo m’adormo. Quan em desperto, cir-culem per una carretera que costeja el mar, és la tarda, plou, fa fred. La carretera està embussaba per camions i carros massa carregats. En la mateixa direcció, la de la frontera francesa, molta gent va a peu i porta sacs o maletes. De tant en tant ens sobrevolen avions, fent un soroll infernal.

Continuem molt temps, seguim costejant el mar. Uns grans vaixells, que em semblen negres, immòbils, fondejats, envien obusos. Es fa de nit i encara som lluny de la frontera. No ens queda benzina. Passem la resta de la nit al cotxe i al matí continuem el camí a peu. El con-ductor ens ajuda a portar la maleta. Jo viatjo en els bra-ços de la meva mare. Sé que quasi no queda llet per a mi. Tothom està cansat i fa molt fred. Finalment, el 26 al vespre arribem a Portbou.

Porbou última ciutat de Catalunya, és gairebé la frontera. Per arribar al primer poble francès, Cervera, hi ha dos itineraris. Un travessa la muntanya pel coll dels Belitres i suposa unes quantes hores de marxa per un adult sense equipatge, l’altre és molt més curt i agafa la via del tren que surt de l’estació de Portbou, passa per un túnel i arriba a l’estació de Cervera. Fa moltíssim fred, plou, el camí de muntanya és difícilment practica-ble. La majoria dels refugiats tiren cap a l’estació de Portbou, per agafar la via del tren i el túnel. Les autori-tats franceses bloquegen el túnel, tothom s’apilota a l’e-stació. Les autoritats franceses autoritzen, finalment, el pas durant el dia 28.

Avui dia, una placa commemora aquesta animala-da. Es pot veure a l’estació de Portbou i de Cervera. En aquestes plaques hi ha gravat, que tothom ho pigui llegir: « Del 28 de gener al 10 de febrer de 1939, més de 100.000 espanyols, homes, dones i nens, passaren per aquest túnel i aquesta estació, empesos a l’exili, després d’haver lluitat durant tres anys contra el fran-quisme. Foren les primeres víctimes de la Segona Guer-ra Mudial ».

El temps és espantós, pluja, vent, gel, la Cerdanya bat aquest any rècords de fred. Arribant a l’altre costat del túnel, a l’estació de Cervera, un tren s’espera. Uns gendarmes que criden sense parar tot escorcollant i em-penyant tothom fan la tria…

La mare tenia 26 anys, jo tenia 22 mesos i moltes ganes de jugar.

El pare tenia 30 anys i s‘enfangava pel « camí de la creu » de la derrota militar, en direcció a un bell país, lliure, democràtic i formidable, però vacil.lant i poca-traça per aquella acollida. França.

Sergi Bachs i Aiguader
He trobat l’hivern una mica llarg

_________________________________________________________________________

Record de la meva infància, Maria Bell.lloch i Bell.lloch

Records de la
meva infància
Premi Romà Planas i Miró 1999
Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès

 

 

…Ja devien ser ben bé les deu del matí, quan aribàrem al peu de la muntanya. Ho havíem aban-donat tot. Els carros els havíem posat uns al costat dels altres. Els animals, lliures pel camp, d’aquesta manera podien menjar. Poc a poc començàrem a em-prendre el camí de la muntanya. Ja n’havíem fet un bon tros quan ens paràrem per reposar-nos una mica i prendre alè. Des d’alli dominàvem el camp on havíem abndonat carros i animals. Era un espectacle dolorós i horrible. La tia Ramona no parava de plorar. Deia: « Com és possible que ho hàgim d’abandonar tot ». En aquest moment, quan escric això i malgrat que fa més de 56 anys dels fets, tinc els ulls plens de llàgrimes i sento la mateixa tristesa i pena que sentia en quells moments.

El soldat que ens guiava anava al devant. Nosaltres, un darrere l’altre, en fila índia el seguíem i tal com ens havia dit el camí era molt estret i era obligat pas-sar un per un. El soldat ens recomanava de fer atenció d’on posàvem els peus. I ens animava, puix encara quedava un bon tros de camí a fer i sempre pujant.

Del costat esquerra teníem la muntanya, però del costat dret hi havia uns precipicis profunds que si algú de nosltres hi hagués caigut hauria estat impos-sible anar-lo a buscar. Tota la nostra atenció la cen-tràvem on posàvem els peus. Als més petits ens di-gueren d’agafar-nos per la mà. El camí a mesura que avançava era més i més difícil, puix no solament era més rost, sinó que hi havia molts indrets plens de gel i de neu…

…D’aquesta manera caminàrem tot el dia. De temps en temps ens paràvem una mica per reposar-nos, però la parada era curta, puix el soldat ens deia que si ens deixàvem atrapar per la foscor no podríem continuar el camí i hauríem de dormir al bosc i amb el fred que feia jo em demano si és que ho haguéssim pogut aguantar. Ja començava a fer-se fosc quan arribàrem prop d’una cabana. Era bastant gran i a dins era ple de palla i fenc. No érem els sols estadants. A dins hi havia altra gent que, com nosaltres, es disposaven a passar-hi la nit. Poc després arribà el propietari i ens va recomnar i ens va recommar, sobretot, de no fer foc, de no encendre cap mixto per fumar. És veritat que sense volguer hi hauríem pogut calar foc. Al vespre menjàrem una mica del que ens quedava i embolicats amb les mantes ens ajaguérem per terra al damunt de la palla. No era molt conforta-ble però cansats com estàvem ens endormírem. Tots just començava el dia ens aixecàrem, ens preparàrem i sense menjar ni beure res de calent, emprenguérem el camí. Feia tres o quatre hores que caminàvem quan el soldat ens demanà de parar-nos i ens digué:

-Aquí ja esteu en territori francès. Ja no correu cap perill. Continueu seguint el camí i arribareu a la car-retera que us conduirà a la frontera.

El soldat s’entornà per on havíem vingut, puix ens explicà que segurament hi hauria altres persones que podrien necessitar de la seva ajuda per tal de guiar-los, tal com havia fet per nosaltres. Seguírem les se-ves recomanacions i poc a poc ens endinsàrem pel camí que ens havia senyalat. El trajecte ja no era tan pesat. Ara baixàvem la muntanya. Segurament era prop de migdia quan arribàrem a la carretera que ens havia indicat. L’espectacle que s’oferia als nostres ulls era horrorós. La carretera estava plen de gom gom de gent que caminava, els uns amb un farcell al damunt de l’esquena; els altres amb una maleta mig atrotinada; n’hi havia que empenyien un carretó. Hi havia una gran quantitat de soldats ferits. Alguns anaven amb crosses, els altres els hi faltava un braç, alguns els hi mancava una cama; molts portaven el cap embenat. De l’altre costat de la carretera hi havia un camp inmens. Estava ple de gent. Hi havia grups que feien foc per terra per tal d’escalfar-se. Altres, asseguts de qualsevol manera, mig adormits es reposaven del cansament…

 

Maria Bell.lloch i Bell.lloch

__________________________________________________

PARLEM CATALÀ

PARLEM CATALÀ
Nosaltres aquí parlem català
Parlem català, és la nostra llengua
Parlem català, és la nostra vida
És el nostre ésser, és el nostre pa.

Parlem català, per dir-te t’estimi
Parlem català per collir la flor
Per esgrunar els anys
d’aquest temps que passa
Parlem català per riure i cantar.

Per dir la tristor, tenim català
Per calmar les penes, tenim català
Tenim català per cantar l’amor
I per fer les festes saltar i ballar.

Alguns no voldrien aquest català
Arreu si podien el farien callar
Però per tan que facin
Juntarem les mans
I tots cantarem el sempre endavant.

A sota el cel blau del nostre país
Cantarem la pau, l’amor i l’encís
L’amor de la terra, l’amor dels germans
I per tant que facin, serem catalans.

Lletra de Joan Cayrol, Música de Jordi Barre.

______________________________________________________________

El Tracta dels Pirineus 350 anys després

El Tractat dels Pirineus

350 anys després

 

Mentre es pot viatjar per l’ Europa comunitària sense que la policia et digui res, és encara corrent i normal, vagis en Talgo, en autocar o en cotxe particular, que la policia et demani la identificació. És més, Espanya va construir un ampla de via de trens diferent del d’Europa, la qual cosa suposava i suposa un reforçament d’aquesta frontera que divideix un mateix poble. Caldria pensar a fons sobre l’origen diferent de l’ample de via espanyol. D’altra banda, no hi ha cap servei públic que faciliti un trasllat quotidià ràpid i eficient per fer el trajecte Barcelona-Perpinyà o Girona-Perpinyà. Fer aquest trajecte a vegades esdevé tota una aventura.

Amb aquest pararagraf s’obre el llibret que la Comissió 350 anys havia preparat per a la commemoració del 350è aniversari del Tractat dels Pireneus. Un efemèride que és especialment significativa perquè ja fa tres segles i mig del Tractat dels Pirineus, però que més enllà de la part històrica no oblida que encara avui en dia els catalans patim, en els àmbits polític, social, cultural, la divisió del nostre país.

Tenim doncs, en primer lloc, un deure de memòria històrica,indispensable per a entendre millor la nostra situació actual.

Tot començà el 7 de novembre del 1659 quan, sense que hi hagués cap consulta a Institucions catalanes Lluís XIV i Felip IV (respectivament reis del Reialme de França i d’Espanya) van firmar el Tractat dels Pirineus. D’aquest Tractat, la que actualment coneixem com a Catalunya Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya) va caure sota l’ocupació francesa. Una ocupació de França que des de llavors fins avui dia encara ha pres la forma d’opressió contra els drets dels catalans i alhora genocidi físic en certes èpoques, cultural i polític en d’altres i això fins arribar a l’Estat francès actual. Així, van voler esborrar la nostra història, van prohibir-nos parlar la nostra llengua, i van intentar matar la nostra cultura, exercici que segueixen intentant encara avui en dia tant, per exemple ignorant la demanda dels pares perquè els seus fills siguin escolaritzats en català, o deixant aprovar la Directiva 2007/23/CE que regula l’ús del material pirotècnic, comprometent el futur de tradicions canes lligades al món del foc.

Menys d’un any després del tractat, Lluís XIV el ximple, ajudat del seu enginyer i arquitecte militar  Vauban va començar una llista d’accions en contra dels catalans del Nord. El juny 1660, el rei va dissoldre les institucions polítiques catalanes que fins ara havien regit la vida jurídica de Catalunya (Generalitat, cònsols…) mentre que el Tractat preveia conservar-les. Del 1679 al 1682 Vauban va començar a destruir pobles i cases per mor de construir Montlluís mostra de dominació francesa a Cerdanya. Vauban no només va ser l’arquitecte de Montlluís sinó que també va ser el destructor d’una gran part de Cotlliure i del castell de Rià, castell de Guifré el Pilós. El 2 d’abril 1700, tot i que la data d’aplicació és l’1 de maig del mateix any, un edicte reial va prohibir l’ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d’aleshores, el francès continua essent l’única llengua oficial, i la que s’utilitza principalment en l’ensenyament públic, tret de les poques fileres bilingües. Recentment, l’Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français (« la llengua de la república és el francès »). Aquest article s’utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l’administració.

Després de la Revolució francesa, al 1789, l’Assemblea nacional constituent va organitzar l’Estat francès segons 83 departaments, fent de la Catalunya Nord amb una part molt petita d’Occitània el departament dels Pirineus Orientals. Aquesta divisió que va lligada a una centralització fortíssima de les preses de decisions, és avui una de les dificultats majors per a lluitar per als drets de les minories fagocitades al sí de la República francesa.

Un segle després, el 28 de març del 1882, el jacobinisme amb Jules Ferry al capdavant, va anar fins a fer una llei que amb l’excusa de crear una escola laica, obligatòria i en francès va oprimir les malanomenades llengües regionals. Els mestres venien de fora de la zona catalanoparlant i els nens que parlaven català eren castigats. El canvi lingüístic, però, es va fer sobre tot després de la Segona Guerra mundial, i al si mateix de les famílies. Perquè els seus fills poguéssin suposadament tenir una millor vida, les mares els hi van parlar en francès mentre que en altres àmbits poc prestigiosos, com per la feina als camps, sovint es va continuar fent servir el català.

Els catalans sempre han lluitat contra aquesta repressió. La resistència de les classes populars que s’oposaven a les imposicions franceses va ser important, i es van organitzar revoltes com la dels Angelets de la Terra (1667 al 1675), pagesos nord-catalans revoltats contra la gabella de la sal.

Tots aquests detalls històrics són facilment relacionats amb la situació econòmica social, política i cultural a Catalunya Nord. Les dades estadístiques ens mostren la vigència de les reivindicacions que es faran el proper 5 de novembre. No sols el dret a parlar, aprendre i desenvolupar-se en llengua i cultura catalanes i el deure de reivindicar-ho. Sinó també, i sobretot la voluntat de deixar de ser un territori que suporta una situació, una situació amb nombrosos greuges comparatius, per passar a ser actors. Actors del nostre present, per construir un futur allunyat del centralisme parisenc…

El proper 5 de novembre a Perpinyà commemorarem més des tres segles d’ocupació francesa de Catalunya Nord, tres segles de lluites, però sobretot reivindicarem seguir avançant en la construcció d’uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos.

Joana Serra i Serra

_______________________________________________________________

San Vitour

Abadia Sant Victor

En el període de la reconquesta, dues Abadies de la Gàl·lia havien de jugar un paper
importantíssim a Catalunya i a Castella. En aquesta última, l’Abadia de Cluny, fundada
el 910 per Guillem el Piadós, Duc d’Aquitània, havia de fer esforços desesperats
per tal d’instaurar, de nou, les concepcions cristianes conformes als conceptes de
Roma, puix si bé els habitants havien guardat la seva antiga fe sota la llarga dominació
musulmana, aquesta era practicada amb la llengua i els ritus àrabs.

PÈR LEGI LA SEGUIDO FAU PICA SUS LA FOUTOUGRAFÌO

______________________________________________________________________________________

POUÈMO VENGU D’UN LÈIGERE CATALAN

Provence

Camps d’espígol olorós
d’un blau vivíssim, preciós,
inundats de llum intensa.
Són imatges de Provença!

Vinyes de sol pedregós
plenes de raïm sucós
on la verema és intensa.
Són imatges de Provença!

Camí llarg i sinuós
que baixa del cim boscós
on la vegetació és densa.
Són imatges de Provença!

El xiprer, esvelt i orgullós,
presideix tot poderós
aquesta terra amb plaença.
Són imatges de Provença!

L‘estiu arriba fogós
fent el treball més pesarós,
la gent l’espera amb temença
Són imatges de Provença!

I les olives del tros
es recullen a l‘engròs
sota la calor intensa.
Són imatges de Provença!

Provença de mil colors,
perfumes l’aire de flors
i deixes l’ànima tensa.
Que bonica ets Provença!

Maria Carme Perxachs

__________________________________________________________________________________________________

Escoles catalanes La Bressola- Perpinyà-Catalunya Nord

ESCOLES CATALANES LA BRESSOLA

PERPINYÀ – CATALUNYA NORD

CADA VEGADA MÉS DEMANDES !

 

La Bressola va néixer el setembre de 1976, gestionant aleshores un escola amb 7 alumnes. Enguany gestiona 7 centres de primària (amb parvulari inclòs, repartits a la geografia nord-catalana) i un centre d’ensenyament secundari amb un total de 750 alumnes. Aquests darrers anys el creixement ha estat força important ja que el 2003 hi havia uns 400 alumnes.

 

L’ensenyament s’hi fa exclusivament en català, l’assignatura de francès s’imparteix a raó de 6h per setmana a partir del CE2 (3r de primària). Val a dir que aquest sistema no perjudica en res el domini del francès de l’alumnat: aquests tres darrers anys 100% del alumnes de 3r de secundària han aprovat a l’examen estatal ( en francès ) anomenat “Brevet des Collèges”: els alumnes poden continuar llurs estudis tant en català ( a la UdG per exemple ) com en francès.

 

Així com ho subratllàvem, les famílies són cada cop més nombroses a voler matricular els fills a la Bressola. Els motius semblen diversos: voluntat que aprenguin català, en particular en el marc de la desaparició de la frontera propiciada pel Tractat de Schengen, recerca del multilingüisme, voluntat d’aprofundir en els valors de ciutadania que el sistema de classes “verticals” de la Bressola afavoreix. Els diversos inspectors que han visitat la Bressola han subratllat els resultats obtinguts amb aquest sistema.

 

D’ençà del 1995 la Bressola es beneficia d’un acord amb el Ministeri francès d’Educació que permet que, avui dia l’estat assumeixi el sou de 34 docents, per altra banda té el suport de la Generalitat, de la Regió Llenguadoc-Rosselló i de 5 ajuntaments de les comarques del nord: Perpinyà, Pontellà-Nyils, Prada de Conflent, El Soler, Sant Esteve del Monestir i Càldegues (Alta Cerdanya).

 

Les escoles catalanes del nord reben el suport de l’Associació d’Amics de la Bressola amb seu a Barcelona, compta amb uns 500 socis i 180 ajuntaments adherits.

 

No obstant tot això, amb motiu de la crisi econòmica, la Bressola ha patit una reducció de les seves subvencions. Aquesta reducció l’ha obligat a prendre mesures difícils per afrontar aquestes dificultats: ha reduït la massa salarial de 100.000€ per aquest curs, malgrat el creixement d’efectiu són més de 120 els alumnes que no s’han pogut matricular.

 

Immersió: La Bressola practica un sistema d’immersió lingüístic nou que no solament permet l’aprenentatge del català sinó també ( i potser sobretot) que la nostra llengua sigui la del pati i doncs de la integració social dels no-catalanoparlants que representen el 99% dels alumnes.

 

Personalitats de gran prestigi donen suport a la Bressola com el professor Jean PETIT (Unversitats de Reims i Constança) en Juli PALOU, Joaquim ARENAS. Ha signat convenis amb el FC Barcelona, els Dragons catalans (Rugbi a XIII de Perpinyà) i diverses universitats que hi envien practicants: Girona, Vic, UAB, Blanquena etc.. Per altra banda col·labora amb la Universitat de Perpinyà al projecte ( ja oficial ) de Màster immersiu.

 

Conclusió: La Bressola fa palès l’interès creixent de la població rossellonesa i nord-catalana per l’ensenyament en català. La crisi limita el seu creixement: Necessita el suport i la solidaritat de la resta dels Països Catalans per fer-hi front . És un servei útil per la comarques del nord i també pel conjunt de Catalunya que gràcies a questa acció internacionalitza la seva llengua, cultura i personalitat a Europa.

Joan Pere Le Bihan

______________________________________________________________